Feia molta humitat, la pluja tot just s’havia acabat i Redrick sentia el fred fins i tot amb la seva granota impermeable.
Prudentment va deixar la branca, girà el cap i parà l’orella. En algun lloc a la dreta, no gaire lluny, però tampoc a la vora, aquí, al cementiri, hi havia algú més. Es va sentir una fressa de fulles, després com si s’hagués esllavissat terra i més tard alguna cosa feixuga i dura va caure amb un soroll sord. Amb prudència, sense girar-se, Redrick es va arrossegar sobre l’herba mullada. De nou, el raig del projector va relliscar damunt del seu cap. Re-drick es va quedar glaçat, tot seguint amb la vista el seu moviment silenciós, i va tenir la impressió que una persona immòbil vestida de negre estava asseguda sobre una tomba entre les creus. Li semblava que estava assegut, sense amagar-se, amb l’esquena recolzada contra el monument de marbre, girant cap a Redrick el seu rostre blanc amb els forats foscs dels ulls. Redrick, de fet, no veia ni havia pogut veure tots aquests detalls en l’espai d’un segon, però se’ls imaginava. Es va arrossegar uns passos més, va palpar el flascó sobre el pit, el va treure i restà ajagut una estona, amb la galta enganxada al metall càlid. Després, sense deixar el flascó, s’arrossegà més lluny. Ja no escoltava ni mirava al seu voltant.
En un punt, el mur estava trencat i molt a prop del forat hi havia Barbridge estirat. Encara jeia sobre l’esquena, estirant amb les dues mans el coll del seu jersei. Els seus grunys sords, plens de sofriment, es transformaven en gemecs. Redrick es va asseure al seu costat i destapà el flascó. Després, prudentment, va fer lliscar la seva mà sota el cap de Barbridge, sentint amb tot el seu palmell la calva calenta, coberta de suor, i posà el coll del flascó sobre els llavis del vell. Era fosc, però en els reflexos febles dels projectors, Redrick va distingir que els ulls de Barbridge estaven molt oberts, quasi vidriosos, i que la barba, sense afaitar, cobria les seves galtes. Barbridge es va empassar amb avidesa uns quants glops, després s’agità, tot palpant amb la mà el sac de rampinya.
- Has tornat -va fer-. Ets un bon noi… Pèl-roig… No deixes un vell… que la palmi.
Redrick inclinà el cap enrere i va fer un bon glop.
- Els bandarres són allà -va dir- com si els hi haguessin enganxat.
- Això… no és per res… -va proferir Barbridge. Parlava a empentes, a cada alè-. Algú deu haver fet d’espieta. Estan esperant.
- És possible -va contestar Redrick-. Vols un altre traguet?
- No. De moment en tinc prou. No em deixis. Si no em deixes, no la dinyaré. Aleshores, no te’n penediràs. No em deixaràs, oi, Pèl-roig?
Redrick no va contestar. Mirava els llums blaus dels projectors en la direcció de la carretera. El monument de marbre era visible, però no es podia distingir si hi havia algú assegut o si havia desaparegut.
- Escolta, Pèl-roig. No t’estic dient cap bestiesa. No te’n penediràs. Saps per què el vell Barbridge viu encara? Ho saps? Bob el Goril·la la va palmar. Faraó Banker la va dinyar, com si no hagués existit mai. I quin stalkerque era! Però se’n va anar a l’altre barri. Mol·lusc també. I Norman l’Ullerós. Kallogan. Pete el Burro. Tots. Només he quedat jo. Per què? Saps per què?
- Sempre has estat un malparit va dir Redrick, sense deixar de tenir els ulls fixos sobre la carretera-, Voltor.
- Un malparit. Es cert. No hagués pogut, d’una altra manera. Ells també ho eren. Faraó, Mol·lusc. Però només he quedat jo. Saps per què?
- Sí -va contestar Redrick per acabar.
- Menteixes. No ho saps. Has sentit parlar de la Bola d’or?
- Sí.
- Creus que és un conte?
- Faries millor si callessis -li va aconsellar Redrick-. Sinó perdràs totes les forces.
- Tant se val. Em portaràs. Hem anat tantes vegades junts, tu i jo. Oi que no em deixaràs? Et vaig conèixer quan eres encara així… petitet. Al teu pare també, el vaig conèixer.
Redrick no deia res. Tenia moltes ganes de fumar, va treure una cigarreta, va abocar-ne el tabac sobre el palmell de la mà i es va posar a ensumar. Cap alleujament.
- M’has de treure d’aquí -balbucejà Barbridge-. Es per culpa teva que m’he fotut a dintre. Ets tu qui no va voler agafar el maltès.
El maltès havia insistit molt d’anar amb ells. Els havia estat convidant durant tot el vespre, els havia proposat un bon avançament, els jurava que aconseguiria el vestit especial. I Barbridge, assegut al costat del maltès, tot amagant el seu rostre darrere la seva mà feixuga i arrugada, feia alegrement l’ullet a Redrick: accepta, no hi perdrem res. Possiblement per això Redrick va dir que no.
- T’hi has fotut a dintre a causa de la teva avidesa -va pronunciar Redrick fredament-. Jo no estic aquí per res. Faries millor de callar.
Durant una estona Barbridge no va fer altra cosa que gemegar. Va tornar a ficar els dits darrere el coll i llençà el cap molt enrere.
- Et donaré tota la rampinya -va fer entre gemecs-, però no em deixis.
Redrick va mirar el rellotge. L’alba s’apropava, però el cotxe de la patrulla no se n’anava. Els seus projectors continuaven il·luminant els matolls; en algun lloc molt a prop, hi havia el Land Rover amagat. El podien descobrir en qualsevol moment.
- La Bola d’or -va dir Barbridge-. La vaig trobar. Després l’han envoltada amb tota mena d’històries i bestieses. Jo, de fet, també. Deia que realitzava qualsevol desig. Mentida! Si realitzés qualsevol desig, jo ja faria temps que seria fora, a Europa. Em banyaria en diners.
Redrick el va mirar de dalt a baix. En els reflexos blaus que es movien, el rostre de Barbridge semblava mort. Però els seus ulls vidriosos estaven fora d’òrbita i seguien fixament Redrick.
- No he aconseguit la jovenesa eterna -va rondinar-. Gens de diners. Però la salut, això, sí. Els meus nanos estan bé. I estic viu. Mai no podries imaginar-te els llocs on he estat. I, així i tot, estic viu. -Es llepà els llavis-. No li demano res més que una cosa: deixa’m viure. I dóna’m la salut. Als meus nens també.
- Calla -va acabar dient Redrick-. Estàs somicant com una figa-flor. Si puc, et duré fora. Em fa llàstima la teva Dina, hauria de fer cantonades, la mossa…
- Dina -va gemegar Barbridge-. La meva petita. La meva bellesa. Saps, Pèl-roig, ells estan malcriats, els meus nanos. No coneixen la paraula “no”. Quedaran fotuts si em passa alguna cosa. Artur. El meu Arti. El coneixes, oi, Pèl-roig? On has vist uns nens semblants?
- Ja t’ho he dit: si puc, et trauré.
- No -va dir Barbridge, obstinat-. M’has de treure tant sí com no. La Bola d’or. Si vols, et diré on es troba.
- Digues.
Barbridge va gemegar i es va moure.
- Les meves cames -ploriquejava-. Palpa.
Redrick va estirar la mà i, palpant, va fer lliscar el palmell per la cama, del genoll cap avall.
- Els ossos… -gemia Barbridge-. Que hi són, encara?
- Sí, sí -va mentir Redrick-. No pateixis.
En realitat no va sentir res més que la ròtula. Més a baix, cap al peu, la cama semblava de cautxú, se’n podia fer un nus.
- Dius mentides -va dir Barbridge-. Per què dius mentides? Creus que no ho sé, que no ho he vist mai?
- Els genolls estan intactes -va dir Redrick.
- Segurament deus mentir -va dir Barbridge amb angoixa-. Bé, tant se val. Però m’has de portar. Ho faré tot per a tu. La Bola d’or. Et dibuixaré el mapa. T’indicaré tots els paranys. T’ho explicaré tot…
Continuava parlant i prometent, però Redrick ja no l’escoltava. Mirava cap a la carretera. Els projectors ja no es bellugaven sobre els matolls, es van quedar immòbils sobre el monument fúnebre de marbre, i llavors Redrick va distingir clarament, entre la boira d’un blau fort, una figura encorbada i negra, que vagava cegament, directament contra els projectors. Redrick va veure com topava amb una creu enorme, i, fent-se enrere, va tornar a topar amb la creu i només després la va contornejar i va continuar el camí, amb els seus braços llargs i els dits estesos al davant. Després va desaparèixer sobtadament, com si el terra l’hagués engolit. Al cap d’uns segons va reaparèixer, més a la dreta i més lluny, avançant amb una obstinació incongruent, inhumana, com una mena de robot.