Llocs verds, alegres, petits llacs amb platges de sorra neta on es criaven les carpes. La pudor de la fàbrica i els seus fums agres no arribaven mai fins aquí, com tampoc el clavegueram de la ciutat. Actualment tot estava abandonat, oblidat, i al llarg del trajecte no van veure més que una casa habitada: una petita finestra amb les cortines tirades irradiava una llum groga; la roba mullada per la pluja estava estesa en unes cordes; un gos enorme, en un atac de fúria, es llençà cap a una banda i durant un temps perseguí el cotxe enmig dels esquitxos de fang de les rodes.
Redrick va creuar prudentment un pont vell mig ensorrat, i quan va percebre davant d’ell el revolt per la carretera de l’oest, va aturar el cotxe. Sense girar-se cap a Barbridge va baixar a la carretera i avançà, amb les mans fredes ficades dins les butxaques humides de la seva granota. Ja era de dia. Al seu voltant tot estava mullat, silenciós, adormit. Va arribar fins a la carretera i donà un cop d’ull amb prudència, des de darrere dels matolls. D’allà es veia bé el post de policia: una petita caravana, amb tres finestretes il·luminades; el cotxe de la patrulla estava sobre la vora del camí, i no hi havia ningú a dintre. Durant un temps, Redrick es va quedar dret, observant. En el post, no hi havia cap moviment. Els membres de la patrulla sens dubte havien passat fred durant la nit, estaven rebentats i ara es devien escalfar a la caravana: estaven endormiscats amb la cigarreta enganxada al llavi inferior. “Cabrons”, va dir Redrick en veu baixa. Va palpar a la butxaca un puny de ferro, féu lliscar els dits dins dels forats ovalats, va prémer el metall fred en la mà i, sempre encorbat de fred, sense treure les mans de les butxaques, va tornar. El Land Rover, una mica inclinat, estava aparcat entre els matolls. El lloc estava perdut, oblidat; segurament ningú no hi havia posat els peus durant una bona desena d’anys.
Quan Redrick es va apropar al cotxe, Barbridge es va incorporar una mica, i el mirà amb la boca mig badada. En aquell moment semblava encara més vell que de costum: arrugat, calb, cobert de pèls bruts, amb les dents podrides… Durant una estona es miraren en silenci, i després, de sobte, Barbridge va murmurar:
- Et donaré el mapa… Tots els paranys, tot… La trobaràs sol… No te’n penediràs…
Redrick el va escoltar sense moure’s, després va afluixar els dits, deixant el puny de ferro a la butxaca, i va dir:
- Bé. El que has de fer és quedar-te desmaiat, entesos? Gemega i no deixis que ningú no et toqui.
Va agafar el volant, engegà i se n’anà.
Tot va anar bé. Ningú no va sortir de la caravana quan el Land Rover, respectant atentament els signes i els rètols, passava lentament de llarg, després augmentant progressivament la velocitat, es va ficar dins de la ciutat a través del barri del sud. Eren les sis de la matinada, els carrers estaven buits, l’asfalt mullat i negre, i els semàfors solitaris en els encreuaments feien l’ullet en va. Van passar de llarg el forn amb les seves finestres altes, brillantment il·luminades, i Redrick va rebre la tebior d’una onada d’olor extraordinàriament agradable.
- Tinc ganes d’endrapar -va dir Redrick, i es va fer massatges als músculs entumits per la tensió; s’estirà amb les mans repenjades contra el volant.
- Com? -va preguntar Barbridge amb veu d’espant.
- Dic que tinc ganes d’endrapar… On t’haig de deixar? A casa teva o directament a casa de Carnisser?
- A casa de Carnisser, corre a casa de Carnisser! -va murmurar de pressa Barbridge, incorporant-se cap endavant. La seva respiració febril i calenta arribava a la nuca de Redrick-. Directament cap a ell! Directament, au! Encara me’n deu set-cents… Ves més de pressa, què fas que t’estàs arrossegant com un llimac rebentat? -I de sobte es va posar a renegar amb impotència i malícia, llançant paraules negres i brutes, escopint saliva i ofegant-se en els accessos de tos.
Redrick no el contestava. No tenia ni temps ni forces per apaivagar Voltor tret de polleguera. Calia acabar amb tot això tan aviat com fos possible i anar a dormir, encara que fos una hora o fins i tot mitja hora, abans d’anar a la reunió al “Metròpoli”. Va girar al carrer Setze, va passar dues illes de cases i s’aturà davant d’un hotelet peculiar de pedra grisa i un pis.
Carnisser en persona li va obrir la porta; aparentment s’acabava de llevar i es preparava per anar a la cambra de bany. Portava una bata sumptuosa amb franges daurades. Sostenia un got amb la seva dentadura a dintre. Tenia els cabells despentinats, unes bosses fosques afeixugaven els seus ulls tèrbols.
- Ah! -va fer-. Pèl-roig? Què fols tir-me?
- Posa’t les dents i vine! -va dir Redrick.
- Sí -va contestar Carnisser. Va fer un gest amb el cap convidant Redrick a entrar a la sala i es va dirigir cap a la cambra de bany amb passes sorprenentment ràpides, arrossegant sobre el terra les seves xancles perses.
- Qui? -va preguntar des del bany.
- Barbridge -va contestar Redrick.
- Què?
- Les cames.
A la cambra de bany corria l’aigua, se sentia esbufegar i xipollejar, alguna cosa va caure i va rodar sobre l’enrajolat. Redrick va seure, cansat, en una butaca, va treure una cigarreta i la va encendre, tot mirant al seu voltant. Coi, no està malament, la sala! Carnisser no mirava les despeses. Era un cirurgià molt experimentat i molt de moda, una estrella de la medicina, no tan sols a la ciutat, sinó a tot l’Estat, i segur que no era pels diners que es va posar en contacte amb els stalkers. Ell també es feia pagar per la Zona: en espècies, en rampinya variada que feia servir per a la seva medicina, en coneixements. Estudiava sobre els stalkersmutilats les malalties, deformitats i traumatismes de l’organisme humà, abans desconeguts. Es feia pagar en fama: la fama del primer metge de la terra, especialitzat en malalties inhumanes en els humans. Però els diners, cal dir-ho, els acceptava encantat.
- Què, exactament, amb les cames? -va preguntar, tot sortint de la cambra de bany amb una tovallola enorme sobre l’espatlla. Amb un extrem de la tovallola s’eixugava amb molta cura els seus llargs dits nerviosos.
- Es va ficar a la “gelatina” -va contestar Redrick.
Carnisser deixà anar un xiulet.
- Això, doncs, és la fi de Barbridge -va murmurar-. Llàstima. Era un stalkerfabulós.
- És igual -va dir Redrick, inclinant-se cap enrere en la seva butaca-. Li faràs unes pròtesis. Amb aquestes pròtesis encara cavalcarà per la Zona.
- Bé, doncs -va dir Carnisser. En aquell moment, la seva cara es posà completament seriosa-. Espera, em vestiré de seguida.
Mentre s’estava vestint i trucant per telèfon a algun lloc -probablement a la seva clínica perquè preparessin la sala d’operació- Redrick va restar estirat, immòbil, a la butaca, fumant. Es va bellugar una sola vegada: per treure el flascó. Bevia a petits glops, perquè només en quedava un dit, i intentava no pensar en res. Senzillament estava esperant.
Després es van dirigir junts cap al cotxe. Redrick es va posar al volant, Carnisser al seu costat, i de seguida, abocant-se per damunt del seient, palpà les cames de Barbridge, en aquell instant silenciós i recargolat, rondinava i es queixava, jurava que cobriria d’or Carnisser, no deixava d’evocar els nens i la difunta dona, suplicava que li salvessin almenys els genolls. En no haver trobat els seus infermers davant l’entrada, Carnisser va renegar, saltà del cotxe en marxa i va desaparèixer darrere la porta. Redrick va encendre una altra cigarreta i Barbridge va pronunciar de sobte amb una veu clara i neta, com si s’hagués calmat definitivament:
- Tenies ganes de matar-me. Me’n recordaré.
- Però no t’he matat -va dir Redrick amb indiferència.
- No, no m’has matat… -Barbridge va callar-. Això, tampoc no ho oblidaré.
- Bé, doncs no ho oblidis -va dir Redrick-. Tu, naturalment, no m’hauries matat… -Es va girar i va mirar Barbridge. El vell tenia la boca torçada amb inseguretat, tot bellugant els llavis dissecats-. Tu m’hauries deixat a la Zona, fent l’orni. Com ho vas fer amb l'Ullerós.