- L’Ullerós va morir pel seu compte -va protestar Barbridge malhumorat-. Ja no servia per a res. Ell es va deixar encallar.
- Ets un fill de puta -va dir Redrick, indiferent, girant-se cap a una altra banda-. Un voltor.
Uns infermers endormiscats van sortir de l’entrada i, desplegant la llitera mentre caminaven, es van precipitar cap al cotxe. Empassant-se de tant en tant el fum de la cigarreta, Redrick mirava amb quina habilitat treien Barbridge, l’estenien sobre la llitera i el portaven cap a l’entrada. Barbridge, ajagut sense moure’s, els braços creuats sobre el pit, mirava el cel amb un aire abstret. Els seus peus enormes, cruelment menjats per la “gelatina”, estaven girats d’una manera estranya, anormal. Era el darrer dels antics stalkers, d’aquells que havien començat la caça dels tresors extraterrestres de seguida després de la Visita, quan la Zona encara no es deia Zona, quan no hi havia ni Instituts, ni mur, ni forces policíaques de l’ONU, quan la ciutat estava paralitzada d’horror, mentre que la resta del món reia sobre l’última invenció dels periodistes. Redrick tenia llavors deu anys, Barbridge era un home fort i àgil, li encantava beure a càrrec d’altri, barallar-se i amanyagar en un racó alguna noia despistada. Aleshores, els seus fills no l’interessaven gens. Ja era un bandarra, perquè, quan s’emborratxava, pegava la seva dona amb una delícia perversa, escandalosament, perquè tothom ho veiés… Un dia la va pegar fins a matar-la.
Redrick va fer mitja volta, sense parar atenció als semàfors. i es llançà directament cap a casa seva, tocant el clàxon contra els escassos vianants i tallant les cantonades.
Es va aturar davant del garatge i quan va sortir del cotxe, va veure el gerent que se li apropava des de la petita plaça. Com sempre, el gerent estava de mal humor, la seva cara rebregada amb els ulls inflats expressava el súmmum de la repugnància, com si no estigués caminant sobre el terra, sinó sobre fem líquid.
- Bon dia -li va dir Redrick educadament.
El gerent es va aturar a dues passes d’ell i assenyalà amb el dit gros, per damunt de la seva espatlla, cap enrere:
- Ho ha fet vostè? -va dir entre dents. Es veia clarament que aquestes eren les primeres paraules que havia dit des del vespre anterior.
- De què està parlant?
- Aquest gronxador… L’ha col·locat vostè?
- Sí.
- Per a què?
Sense contestar, Redrick va anar cap a la porta del garatge i es va posar a obrir el cadenat. El gerent el va seguir i s’aturà darrere d’ell.
- Li pregunto per què ha instal·lat aquest gronxador? Qui li ha demanat de fer-ho?
- La meva filla -va dir Redrick molt tranquil·lament. Va fer córrer la porta.
- No li pregunto si era la seva filla. -El gerent va alçar la veu-. La seva filla és una cosa a part. Jo només li pregunto qui li ha donat permís? Qui li ha donat permís per disposar de la plaça?
Redrick es va girar cap a ell i durant una estona restà immòbil, observant l’arrel del seu nas pàl·lid, solcat de petites venes. El gerent reculà un pas i pronuncià amb un to una mica més baix:
- I no pinti el balcó. Quantes vegades li he dit…
- S’amoina per res -va dir Redrick-. De totes maneres no me m’aniré d’aquí.
Es va girar cap al seu cotxe, hi pujà i engegà el motor. Amb les mans posades sobre el volant, va veure de cua d’ull que les juntures dels seus dits estaven blanques. Aleshores es va abocar per la finestra i, sense poder-se aguantar més, va dir:
- Però si d’alguna manera m’obliguen a marxar, llavors més val que vagis resant, malparit!
Va posar el cotxe al garatge, va encendre el llum i tancà la porta. Després va treure de la falsa reserva de benzina el sac de la rampinya amb un cistell antic, al damunt hi col·locà les arts de pesca, encara humides, amb els brins d’herba i fulles enganxades i va tirar-hi els peixos adormits que Barbridge havia comprat el vespre anterior en una botiga fosca dels afores. Després va inspeccionar el cotxe una altra vegada de tots els costats, senzillament pel costum. Una burilla aixafada estava enganxada sobre el parafang esquerre del darrere. Redrick la va desenganxar. La cigarreta va resultar ser sueca. Redrick va rumiar i la ficà a la capsa de llumins que contenia ja tres burilles.
A l’escala no va topar amb ningú. S’aturà davant la porta que s’obrí abans de tenir temps de treure la clau. Va entrar per un costat, sostenint el cistell feixuc sota l’aixella i es va submergir en les olors familiars de casa seva, mentre que Guta li va envoltar el coll amb els seus braços, i es va quedar immòbil amb la cara enganxada contra el seu pit. Fins i tot a través de la granota i la camisa gruixuda, va sentir els batecs violents del seu cor. La va deixar així, esperant amb paciència que s’apartés d’ell, encara que precisament en aquell moment va sentir que estava extenuat.
- Bé -va pronunciar ella amb veu baixa, una mica ronca. El va deixar, va encendre el llum del rebedor i sense girar-se, es va dirigir cap a la cuina.
- Et faré un cafè -va dir.
- He portat peixos -va dir amb un to falsament alegre-. Fregeix-los, tinc ganes d’endrapar fins a rebentar!
Ella va tornar, amagant la cara en els cabells deixats anar; ell posà el cistell a terra i l’ajudà a treure la xarxa amb els peixos, i junts la van portar a la cuina i van abocar els peixos a l’aigüera.
- Ves a rentar-te -va dir-. Mentre et rentis, ho enllestiré tot.
- Com està la Tití? -va demanar Redrick, seient i treient-se les sabates.
- Va xerrar tot el vespre -contestà Guta-. Em va costar de posar-la a dormir. Tota l’estona em perseguia: on és el papa, on és el papa? Com si li pogués treure el seu papa de la butxaca…
Guta es movia per la cuina, hàbilment, sense soroll, forta, ben plantada. L’aigua bullia ja a l’olla sobre el foc, les escates volaven sota el ganivet, la mantega espetegava sobre la paella més gran i l’olor exquisida del cafè acabat de fer s’estenia per l’aire.
Redrick es va aixecar, descalç, tornà al rebedor, agafà el cistell i el portà a l’amagatall. Després va llançar un cop d’ull al dormitori. Tití dormia plàcidament, la manta penjava fins a terra, la camiseta se li havia enfilat i era allà, oferta als seus ulls: un petit animal que dormia esbufegant. Redrick no es va poder aguantar i acaricià l’esquena coberta de petits pèls daurats, sorprenent-se per mil·lèsima vegada de veure fins quin punt el borrissol era sedós i llarg. Tenia moltes ganes d’agafar Tití en els seus braços, però tenia por de despertar-la, i a més a més, estava horriblement brut, amarat de Zona i de mort. Va tornar a la cuina i es va entaular dient:
- Serveix-me una tassa de cafè. M’aniré a rentar després.
La pila de correu del vespre estava posada sobre la taula. El Diari de Marmont, les revistes Atletai Playboy-hi havia una pila de revistes- igual que els Informes de l’institut Internacional de les Cultures Extraterrestres, número 56, gruixut, de coberta grisa. Redrick va agafar de les mans de Guta la tassa de cafè fumejant i es va apropar els Informes. Uns gargots, signes curiosos, uns esquemes: en les fotos, uns objectes familiars vists sota uns angles estranys. Publicaven un altre article pòstum de Kiriclass="underline" “Una propietat inesperada dels paranys magnètics tipus 776”. El cognom Pànov estava en un quadre negre, i, a baix, amb lletra petita, una nota: “Kiril A. Pànov, Doctor en Ciències, URSS, tràgicament desaparegut en el curs d’un experiment científic el mes d’abril de 19…” Redrick va apartar les revistes, va beure un glop de cafè que li va cremar la gola i preguntà:
- Ha vingut algú a veure’m?
- Betum -va dir Guta després d’un curt silenci. Estava dreta davant de la cuina i el mirava-. Portava una mona de cal déu, així que el vaig despatxar.
- I Tití?
- Naturalment no el volia deixar marxar. Estava a punt de plorar, però li vaig dir que l’oncle Betum no es trobava bé. I ella em va contestar en un to molt comprensiu-: S’ha tornat a entrompar, Betum!