Anà a l’amagatall, va omplir la cartera amb els objectes col·locats sobre la taula, va córrer cap a la cambra de bany a cercar el puny de ferro, agafà la cartera amb una mà, el cistell amb el sac amb l’altra, va sortir, tancant curosament amb clau la porta de l’amagatall i cridà Guta:
- Me’n vaig!
- Quan tornaràs? -va preguntar Guta, sortint de la cuina. Ja s’havia pentinat i pintat, i ja no portava la bata sinó un vestit d’estar per casa, el que més li agradava a Redrick, amb un escot profund.
- Et trucaré -va contestar, mirant-la. Després s’hi apropà, es va inclinar sobre ella i li va fer un petó a l’escot.
- Ves-te’n, au! -va dir Guta amb veu baixa.
- I jo? A mi no em fas cap petó? -va xisclar Tití, relliscant entre ells: Es va haver d’inclinar encara més avall. Guta el va mirar amb els ulls immòbils.
- No passa res -va dir-. No t’amoïnis. Et trucaré.
Sobre el replà del pis de sota, Redrick va topar amb un home feixuc, vestit amb un pijama amb ratlles que manipulava el pany de la porta. Una olor càlida i agra s’escapava del fons ombrívol de l’apartament. Redrick es va aturar dient.
- Bon dia.
L’home feixuc li va llançar un cop d’ull aterrit per damunt de la seva esquena massissa i deixà anar un gruny.
- La seva esposa va venir a veure’ns anit -va dir Redrick-. Deia que estavem serrant alguna cosa. És un malentès.
- A mi tan me fa -va rondinar l’home amb pijama.
- La meva dona estava rentant ahir -va continuar Redrick-. Si els hem molestat, li demano disculpes.
- Jo no he dit res -va proferir l’home amb pijama-. Facin el que vulguin…
- Bé, me n’alegro molt -va dir Redrick.
Va baixar, entrà al garatge, col·locà el cistell amb el sac en un racó, a sobre hi posà un seient vell, ho mirà tot per última vegada i va sortir al carrer.
No havia d’anar gaire lluny -només dues illes de cases fins a la plaça-, després travessar el parc i encara una illa de cases fins l’avinguda Central. Davant el “Metròpoli”, com de costum, centellejava el níquel i el vernís de la fila multicolor dels cotxes. Dos porters amb jaquetes color carmesí arrossegaven cap a l’entrada maletes de gent seriosa, aparentment estrangers, que conversaven en petits grups de dos o tres sobre l’escala de marbre, fumant cigarretes. Redrick va decidir no anar-hi de seguida. Es va instal·lar sota el tendal d’un petit bar de l’altra banda del carrer, demanà un cafè i va encendre una cigarreta. A dues passes d’ell, a la taula veïna, va veure tres funcionaris de la Interpol, de paisà. En silenci s’empassaven de pressa unes salsitxes a l’ast a la marmontesa i bevien cervesa negra d’unes gerres altes. A l’altra banda, a deu passes d’ell, un sergent amb aspecte lúgubre devorava unes patates fregides. El seu casc blau era a terra, posat a l’inrevés, al costat de la cadira, la corretja amb la pistolera estava penjada sobre el respatller. Aquests eren els únics clients del bar. La cambrera, una desconeguda, d’edat avançada, es quedava apartada i de tant en tant badallava, tot amagant delicadament amb la mà els seus llavis pintats. Eren dos quarts i mig de nou.
Redrick va veure com Richard Nunan sortia de l’hotel, amb la boca encara plena, entaforant-se un barret tou sobre el cap. Enèrgicament va baixar l’escala, baixet, arrodonit, rosat, tan pròsper, tan ben organitzat, acabat de rentar, fermament convençut que el dia no li portaria cap mena de nosa.
Amagant-se el rostre amb la mà, Redrick mirava com Nunan s’instal·lava darrere el volant amb aire enfeinat, posava alguna cosa sobre el seient de darrere, s’inclinava per agafar algun objecte, ajustava el retrovisor. Després el Peugeot, deixà anar una petita fumera blava, botzinà contra un africà amb barnús i, alegrement, engegà. Segurament Nunan es dirigia cap a l’institut, així que havia de girar al voltant de la font i passar davant del cafè. Ja era massa tard per aixecar-se i marxar, així que Redrick es va limitar a amagar la cara amb la mà i es va ajupir damunt la seva tassa. Però això tampoc no el va ajudar. El Peugeot botzinà just davant la seva orella, els frens van grinyolar suaument i la veu enèrgica de Nunan el cridà:
- Ei! Shuhart! Red!
Ofegant un renec, Redrick va aixecar el cap. Nunan es dirigia ja cap a ell, donant-li la mà. Irradiava amabilitat.
- Què hi fas aquí, tan d’hora -va preguntar, un cop a prop seu-. Gràcies senyora -digué a la cambrera-. Gràcies, no vull res… -I de nou es girà cap a Redrick-: Fa una eternitat que no t’he vist. On t’amagues? Què fas?
- Bé, coses… -va dir Redrick de mala gana-. Quasi sempre ximpleries.
Mirava com Nunan s’instal·lava a la cadira de davant amb el seu aspecte habitual, enfeinat i neguitós, com apartava amb les seves petites mans rodones un got amb tovallons de paper i un plat on hi havia hagut un entrepà, i es disposà a escoltar com l’altre iniciava una conversa cordial.
- Sembles rebentat, no dorms prou o què? Saps què, jo en aquesta temporada també he estat embolicat amb els nous aparells, però la qüestió de dormir, noi, per a mi és la cosa més important, que se’n vagin a fer punyetes, els aparells… -De sobte va mirar al seu voltant-. Perdona, potser estàs esperant algú? No t’he molestat?
- I ara… -va dir Redrick amb ensopiment-. Senzillament tenia temps i m’he dit: faré un cafetó.
- Bé, no et prendré gaire temps -va fer Dick mirant el rellotge-. Escolta, Red, deixa les teves ximpleries i torna a l’Institut. Ja saps que et tornaran a agafar de seguida. Vols treballar amb un altre rus? N’hi ha un que acaba d’arribar…
Redrick va sacsejar el cap.
- No -va dir-. Un segon Kiril encara no ha nascut… I a més a més, no tinc res a fer en el vostre Institut. Ara teniu una pila d’aparells, els robots van a la Zona, llavors els robots també reben els premis… I amb els pocs cèntims que guanyaria com a ajudant de laboratori no en tindria prou ni per al tabac.
- Això es podria arreglar -va protestar Nunan.
- No m’agrada que m’arreglin les coses -va dir Redrick-. Sempre m’he arreglat jo sol i la meva intenció és de seguir així.
- T’has tornat orgullós -va dir Nunan amb reprovació.
- No es tracta de ser orgullós. El que passa és que no m’agrada comptar els calés.
- És clar, tens raó -va dir Nunan distret. Va llançar una mirada indiferent sobre la cartera de Redrick, col·locada sobre la cadira del costat i hi va fregar amb el dit les lletres ciríl·liques gravades.
- És cert: una persona necessita diners per a no pensar-hi mai… És un regal de Kiril? -va preguntar assenyalant la cartera amb el cap.
- Una herència -va contestar Redrick-. Per què no se’t veu al “Bortx” últimament?
- Ets més aviat tu qui no s’hi deixa caure -va protestar Nunan-. Jo hi dino quasi cada dia, perquè aquí, al “Metròpoli”, cada bistec et costa un ull de la cara… Escolta -va dir de sobte-, Com va la qüestió de diners?
- Vols que te’n deixi? -va preguntar Redrick.
- No, al contrari.
- Així que tu me’n vols deixar…
- Tinc feina -va dir Nunan.
- Oh senyor! -va fer Redrick-. Tu també!
- I qui més en té? -va preguntar Nunan de seguida.
- Sou uns quants… podeu muntar una oficina de col·locació.
Com si només ara ho acabés d’entendre, Nunan va riure.
- Però no, això no té res a veure amb la teva professió principal.
- Amb quina, doncs?
Nunan va tornar a mirar el seu rellotge.
- Saps què? -va dir tot aixecant-se-, vine avui al “Bortx”, a l’hora de dinar, cap a les dues. En parlarem.
- Possiblement a les dues encara no tindré temps -va contestar Redrick.