- Llavors a la tarda, cap a les sis. Et va bé?
- Ja ho veurem -va dir Redrick també mirant el seu rellotge.
Nunan li va fer adéu amb la mà i se n’anà cap al seu Peugeot. Redrick el va acompanyar amb els ulls, va cridar la cambrera, demanà un paquet de Lucky Strike, pagà, i agafant la cartera es va dirigir sense presses cap a l’hotel de l’altra banda del carrer. El sol ja escalfava. El carrer s’omplia ràpidament de xafogor humida i Redrick va tenir una sensació de cremor sota les parpelles. Va aclucar els ulls amb força, penedint-se de no haver tingut temps per dormir, encara que fos només una horeta, abans d’aquest assumpte important. I llavors alguna cosa el va agafar de ple.
Una cosa aixa no li havia ocorregut mai fora de la Zona, i fins i tot en la Zona ho havia viscut només dues o tres vegades. Era com si de cop i volta s’hagués trobat en un altre món. Milions d’olors es llançaven de sobte sobre ell, unes olors fortes, dolces, metàl·liques, tendres, perilloses, inquietants, immenses com les cases, menudes com les partícules de pols, tosques com les pedres, fines i complexes com els moviments de rellotgeria. L’aire es va endurir i hi van aparèixer vores, superfícies, angles, com si l’espai s’hagués omplert d’enormes boles aspres, de piràmides relliscoses, de cristalls gegants i punxeguts, i això s’havia de creuar a través d’una botiga de coses velles plena de monstruosos mobles antics… Tot això va durar només un instant. Redrick va obrir els ulls i tot va desaparèixer. No era un altre món, era el seu món familiar de sempre que havia tornat cap a ell la seva cara desconeguda; aquesta faceta es va presentar als seus ulls durant tan sols un instant i s’acabà de nou, abans que ell hagués tingut temps d’entendre què era…
Al costat de la seva orella va sonar un clàxon nerviós. Redrick va accelerar el pas, després es va posar a córrer i no s’aturà fins davant la paret del “Metròpoli”. El seu cor bategava a més no poder. Va posar la cartera sobre l’asfalt, va obrir ràpidament un paquet de cigarretes i en va encendre una. Respirava profundament, descansant com després d’una baralla; un policia s’aturà davant d’ell i li va preguntar preocupat:
- Puc ajudar-lo, senyor?
- No -va aconseguir articular Redrick mentre s’aclaria la veu-. Fa xafogor…
- Vol que l’acompanyi?
Redrick es va inclinar i agafà la cartera.
- Ja està -va dir-. Tot va bé, amic. Gràcies.
Ràpidament es va dirigir cap a l’entrada, pujà els graons i entrà en el vestíbul. Hi feia fresca, ombra, i cada so retornava. Li hauria agradat asseure’s en una d’aquestes enormes butaques de cuir, recuperar-se, tornar a agafar l’alè, però ja feia tard. Únicament es va permetre fumar la cigarreta fins al final, observant la gent amb els ulls mig aclucats. Ossut ja hi era; amb aspecte irritat fullejava les revistes del quiosc. Redrick va tirar la burilla en un cendrer de peu i va entrar a l’ascensor.
Juntament amb ell hi van entrar un home gros amb la respiració asmàtica, una senyora fortament perfumada acompanyada d’un nen amb aspecte lúgubre que mastegava Xocolata i una enorme vella amb el mentó mal afaitat. Redrick va quedar com una sardina en un racó. Va tancar els ulls per no veure el nen -pel seu mentó corria saliva plena de xocolata, però la seva carona era fresca, neta, sense un sol pèl -per no veure la seva mare, el pit prim de la qual era adornat per un collar de grans fragments negres muntats en plata, per no veure el blanc dels ulls clavats de l’home gras, ni les berrugues sobre la fisonomia inflada de la vella. El gras va intentar encendre una cigarreta, però la vella el sotjava i el continuà sotjant fins al quart pis on va sortir, feixuga; el gras va encendre una cigarreta de seguida, amb l’aire d’haver sabut protegir les seves llibertats ciutadanes; ràpidament es va posar a tossir i estossegar, xiulant i ronquejant, treient els llavis com un camell i donant empentes a Redrick en els costats amb el seu colze separat…
Redrick va baixar al setè pis i avançà sobre la catifa al llarg del corredor il·luminat per la claror suau dels llums amagats. Allà se sentia l’olor del tabac car, de perfums francesos, del brillant cuir natural de les carteres farcides fins a rebentar, de senyoretes cares de cinc-centes la nit, els porta-cigarretes d’or massís, de tota aquesta barator, de tota aquesta floridura abominable que havia crescut sobre la Zona, que vivia de la Zona, que se n’aprofitava de valent i s’engreixava a costa de la Zona, a qui tant se li’n donava de tot, especialment d’allò que passaria després que ell s’hagués fotut el tiberi i agafat una mona i després que tot el que hi havia hagut a la Zona es traslladés fora i s’escampés pel món. Sense trucar a la porta, Redrick va entrar a la cambra set-cents setanta-quatre.
Ronc, assegut a la taula al costat de la finestra, manipulava el seu cigar. Encara portava pijama, però els seus escassos cabells estaven mullats i pentinats amb la ratlla feta amb molta cura, i el seu rostre malaltís, inflat, estava ben afaitat.
- Ah! -va declarar, sense aixecar els ulls-. L’exactitud és la cortesia dels reis. Bon dia, amic meu!
Va acabar de tallar l’extrem del seu cigar, l’agafà amb les dues mans, l’apropà al seu bigoti i va passejar-hi el nas d’un extrem a l’altre.
- On és, doncs, el nostre bo, vell Barbridge? -va preguntar i aixecà els ulls. Eren uns ulls transparents, blau cel, angelicals.
Redrick va posar la seva cartera sobre el sofà, es va asseure i va treure les seves cigarretes.
- Barbridge no vindrà -va dir.
- El bon vell Barbridge -va proferir Ronc. Va agafar el cigar i l’apropà amb prudència a la seva boca-. Els nervis del vell Barbridge fan figa.
Els seus ulls blaus i nets no deixaven de mirar Redrick sense parpellejar. No parpellejaven mai. La porta es va entreobrir i Ossut s’introduí a la cambra.
- Qui era l’home amb qui ha estat parlant? -va preguntar directament des del llindar.
- Bon dia -va dir Redrick.
Ossut es va ficar les mans a les butxaques, es va apropar, fent grans passes amb els seus peus gegants i girats cap a l’interior. Es va aturar davant Redrick.
- Ja li hem dit cent vegades -va dir en un to de retret-. Cap mena de contactes abans de la cita. I vostè, què fa?
- El saludo -va dir Redrick-. I vostè?
Ronc es va posar a riure, mentre que Ossut va dir amb irritació.
- Bon dia, bon dia… -Va deixar de fixar la mirada plena de retret sobre Redrick i es va deixar caure al costat d’ell sobre el sofà-. Està prohibit, està prohibit. Ho entén? Prohibit!
- Aleshores fixeu les cites allà on no conegui ningú -va contestar Redrick.
- El noi té raó -va esmentar Ronc-. És culpa nostra… Bé, qui era, doncs?
- Richard Nunan -va dir Redrick-. Representa algunes empreses que subministren l’equipament per a l’institut. Viu aquí, a l’hotel.
- Ja veus, que senzill -va dir Ronc a Ossut. Agafà de la taula un encenedor enorme en forma d’estàtua de la Llibertat, l’examinà amb cara de dubtes i el tornà al seu lloc.
- On és Barbridge? -va preguntar Ossut, ara molt amistós.
- Barbridge està fotut -va contestar Redrick.
Tots dos es van mirar ràpidament.
- Que la seva ànima descansi en pau -va dir Ronc, tens-. O potser l’han detingut?
Durant un temps Redrick no contestà; acabà la cigarreta amb xuclades lentes. Després tirà la burilla a terra dient:
- No pateixin, tot està net. És a l’hospital.
- A això li diu “net”? -va dir Ossut, nerviós. Va saltar i es va dirigir cap a la finestra-. A quin hospital és?
- No pateixin -va repetir Redrick-. És a l’hospital que cal. Parlem de negocis, tinc son.
- Quin hospital exactament? -va preguntar Ossut, irritat.
- Ja li he dit -va replicar Redrick. Agafà la seva cartera-. Ens ocuparem dels negocis avui o no?
- Sí, sí, amic -va dir Ronc alegrement.
Va saltar a terra amb una lleugeresa sorprenent de la seva part, apropà a Redrick la taula baixa, va tirar amb un gest la pila de revistes sobre l’alfombra i es va asseure davant, les seves mans rosades recolzades en els genolls.