- Ensenyi-ho -va dir.
Redrick va obrir la cartera, en va treure la llista dels preus i la deixà sobre la tauleta davant de Ronc. Ronc va llançar-hi un cop d’ull i amb l’ungla apartà la llista. Ossut, posant-se darrere d’ells, va fixar els ulls a la llista, per sobre de la seva esquena.
- És el compte -va dir Redrick.
- Ja ho veig -va contestar Ronc-. Ensenyi-m’ho, doncs.
- Primer els diners -va dir Redrick.
- Què és aquest “anell”? -preguntà Ossut amb desconfiança, assenyalant amb el dit sobre la llista per damunt de l’espatlla de Ronc.
Redrick no deia res. Tenia la cartera oberta sobre els genolls i no treia la seva mirada dels petits ulls blaus angèlics. Ronc va acabar somrient.
- Per què l’estimo tant, amic meu? -va amanyagar-lo-. I la gent diu que l’amor a primera vista no existeix! -Deixà anar un sospir teatral-. Phil, vell amic, com és diu això aquí? Dóna-li la pasta, deixa anar els calés i a mi acosta’m els mistos! Ja veus… -va picar la punta del cigar, que encara sostenia entre dos dits.
Phil l’Ossut va murmurar alguna cosa, li va llançar la capsa de llumins i se n’anà a la cambra veïna a través de la porta amb la cortina correguda. Es va sentir com parlava amb algú, amb to irritat i inintel·ligible, alguna cosa sobre comprar a ulls clucs, mentre que Ronc, havent-se, per fi, encès el cigar no deixava d’escrutar Redrick, amb un somriure fixat sobre els seus llavis prims i pàl·lids, amb l’aire de rumiar alguna cosa; Redrick, amb el mentó posat sobre la cartera, el mirava també a la cara i intentava no parpellejar, malgrat que les parpelles li cremaven com foc i que li sorgien llàgrimes dels ulls. Després, Ossut va tornar, llançà sobre la taula dos feixos de bitllets subjectats amb braçalets i, respirant a fons, va seure al costat de Redrick. Redrick va allargar mandrosament la mà cap als bitllets, però Ronc el va aturar amb un gest, arrencà els braçalets i se’ls va ficar a la butxaca del pijama.
- Per favor -va dir.
Redrick va agafar els diners i, sense comptar-los, els posà a les butxaques interiors de l’americana. Després es va posar a treure i estendre la rampinya. Ho feia a poc a poc, donant als seus interlocutors la possibilitat d’examinar cada objecte a part i comparar-lo amb la llista. A la cambra regnava el silenci, interromput només per la respiració feixuga de Ronc i, darrere la cortina, un dring feble, com el d’una cullera contra la vora d’una tassa.
Quan al final Redrick va tancar la cartera, Ronc va aixecar els ulls cap a ell i preguntà:
- I pel que fa al més important?
- Res -va contestar Redrick. Callà un instant i després va afegir-: Més tard.
- M’agrada aquest “més tard” -va dir Ronc amablement-. I tu, Phil?
- Vostè no posa les cartes sobre la taula, Shuhart -va dir Ossut amb desdeny-. Però, per què li ho demano?
- És la meva professió de no posar les cartes sobre la taula -va contestar Redrick-. No és fàcil aquesta professió, la seva i la meva.
- Bé, d’acord -va dir Ronc-. Però on és la màquina de fotografiar?
- Ai coi! -va fer Redrick. Es va fregar la galta amb els dits, sentint la sang afluir al seu rostre-. Ho sento, l’he oblidada del tot.
- Allà? -va preguntar Ronc, fent un moviment indefinit amb el cigar.
- No me’n recordo… Sí, probablement… -Redrick va tancar els ulls i s’inclinà cap enrere en el sofà-. No. No me’n recordo de res de res.
- Llàstima -va dir Ronc-. Ha vist la cosa, com a mínim?
- I ara! -va dir Redrick amb irritació-. Aquest és el problema. No hem arribat fins allà. Barbridge s’ha fotut dins d’una “gelatina” i hem hagut de tornar de seguida… Estiguin segurs que si l’hagués vista, no me n’hauria oblidat…
- Escolta, Hugh, mira! -va borbollar de sobte Ossut, aterrit-. Què és això, eh?
Estava assegut, amb l’índex dret estès davant d’ell. Al voltant del seu dit girava un anell de metall blanc i Ossut el mirava, amb els ulls com taronges.
- No s’atura! -va dir en veu alta Ossut, fent anar la mirada des de l’anell cap a Ronc i viceversa.
- Què vol dir això, que no s’atura? -va preguntar Ronc prudentment i es va apartar una miqueta.
- Me l’he posat al dit i l’he fet girar… i ara ja fa un minut que no s’atura!
De sobte Ossut va saltar i, amb l’índex estès cap endavant, va córrer darrere la cortina. L’anell llançava uns reflexos platejats i girava tranquil·lament davant d’ells com l’hèlice d’un helicòpter.
- Què és això que ens ha portat? -va preguntar Ronc.
- Ni punyetera idea -va contestar Redrick-, Si ho sabés, n’hauria agafat més.
Ronc se’l mirà durant una estona, després es va aixecar i va desaparèixer, ell també, darrere de la cortina. De seguida es va sentir una remor de veus. Redrick va treure una cigarreta, la va encendre, va recollir una revista del terra i es posà a fullejar-la distretament. La revista estava plena de belleses espaterrades, però per alguna raó li feia fàstic mirar-les en aquell moment. Redrick va apartar la revista i va passejar els ulls per la cambra, buscant alguna cosa de beure. Després va treure de la butxaca interior un paquet i comptà els bitllets. Tot era exacte, però per no adormir-se, va comptar també el segon. Quan l’estava amagant a la butxaca va tornar Ronc.
- Té sort, amic meu -va declarar, instal·lant-se de nou davant Redrick-. Sap què és el moviment perpetu?
- No -va contestar Redrick-. No ens ho han ensenyat.
- Millor -va dir Ronc. Va treure un altre paquet de bitllets-. Això és el preu del primer exemplar -va pronunciar, arrencant el braçalet-. Per cada “anell” de més rebrà dos paquets com aquest. M’ha entès bé, noi? Dos paquets. Però a condició que a part de nosaltres ningú no en sabrà mai res. Entesos?
Redrick va ficar-se el paquet a la butxaca i s’aixecà sense fer cap comentari.
- Me’n vaig -va dir-. On i quan la pròxima vegada?
Ronc es va aixecar també.
- El trucaran -va dir-. Esperi una trucada cada divendres de nou a dos quarts de deu del matí. Li transmetran records de Phil i Hugh, i fixaran una cita.
Redrick va assentir amb el cap i es va dirigir cap a la porta. Ronc el seguia amb la mà posada sobre la seva espatlla.
- M’agradaria que m’entengués -va continuar-. Tot això està bé, molt amable etcètera, pel que fa a l’“anell”, això és realment una meravella, però abans que res necessitem dues coses: les fotos i el gerro ple. Torni’ns la nostra màquina de fotografiar, però amb el rodet usat i el nostre gerro de porcellana, però ple, i no haurà d’anar mai més a la Zona…
Redrick va apartar la seva mà amb un moviment d’espatlles, va girar la clau en el pany i va sortir. Sense girar-se cap vegada, caminava sobre l’alfombra tova i sentia en el clatell la mirada blava, angelical, fixa, que no s’apartava d’ell. Va decidir no esperar l’ascensor i va baixar els set pisos a peu.
Sortint del “Metròpoli”, va agafar un taxi i se n’anà a l’altre extrem de la ciutat. El xofer era desconegut: un de nou, un nen granellut amb nas gros, un entre tants d’altres que durant aquests darrers anys afluïen a Marmont empesos per una set d’aventures extraordinàries, de riqueses fabuloses, de glòria mundial, de religió particular. Treballaven com a xofers de taxis, cambrers, obrers de la construcció. Cobdiciosos, sense cap mena de talent, torturats per unes ganes imprecises, descontents de tot l’univers, terriblement decebuts, estaven convençuts que, aquí també, els havien enganyat. La meitat d’ells, al cap d’un mes o dos de pegues, tornaven a les seves cases proferint malediccions, exportant la seva decepció profunda cap a quasi tots els racons del món. Comptats individus esdevenien stalkersi morien ràpidament, sense tenir temps d’entendre res. Alguns van arribar a ser empleats de l’Institut on els més dotats i els més cultes acceptaven llocs d’ajudant de laboratori. Tots els altres passaven el temps a les sales de festes on es barallaven a causa de les seves opinions, a causa de les noies o sense cap més motiu que la borratxera. De tant en tant organitzaven peticions, demostracions de protesta, vagues de gent asseguda, dreta, i fins i tot, ajaguda. Feien enrabiar la policia, la comandància i la població. Però com més temps portaven aquí, més es calmaven, acceptaven la seva situació i s’interessaven cada cop menys pel que hi feien.