El xofer granellut pudia a alcohol a deu quilòmetres de distància, els seus ulls eren vermells com els d’un conill. Estava extremament excitat i, amb prou feines Redrick s’havia assegut, que li va començar a explicar com aquell matí havia aparegut en el seu carrer un mort sortit del cementiri. Va venir per tornar a casa seva, però la casa tenia les finestres tapades amb taulons des de feia anys, i tothom havia marxat: la seva vella vídua, la seva filla i el seu gendre, els néts. Els veïns deien que ell havia mort feia uns trenta anys, abans de la Visita, i ara havia ressuscitat. Va caminar al voltant de la casa, va rascar la porta…
- Espera -va dir Redrick-, atura’t aquí.
Butxaquejà. No tenia monedes i va haver de canviar un bitllet nou. Després va esperar al costat de la porta que el taxi se n’anés. La torre de Voltor no estava malament: un pis, una ala de vidres amb la sala de billar, un jardí ben arreglat, un hivernacle, un pavelló blanc entre els pomers. Tot estava envoltat per una reixa de ferro forjat treballat, pintat verd pàl·lid. Redrick va prémer diverses vegades el timbre, la porta es va obrir amb un grinyol suau i Redrick caminà sense pressa al llarg del petit caminoi de sorra orlat de roses. Sobre el porxo de la torre l’esperava Liró: tort, negre, carmesí, tremolant de febroses ganes de fer favors. Impacient, es va girar de costat, va llançar un peu insegur per temptejar el terreny, s’hi va sostenir, començà a posar l’altre peu al costat del primer i, fent això, va agitar cap a Redrick la seva mà sana com qui diu: espera, ara vinc…
- Ei, Pèl-roig -va cridar del jardí una veu femenina.
Redrick va girar el cap i va veure en la verdor al costat del pavelló amb teulada blanca, unes espatlles morenes i nues, una boca d’un vermell viu, una mà que li feia senyals. Ell va inclinar el cap en direcció de Liró i, aixafant els rosers, es va dirigir cap al pavelló, caminant sobre la tendra herba verda.
Un enorme matalàs vermell estava estès sobre la gespa; sobre el matalàs, amb un got a la mà, regnava Dina Barbridge amb un bikini quasi invisible; al costat d’ella hi havia un llibre amb coberta de colors, i molt a prop, a l’ombra d’un matoll, hi havia una petita galleda brillant amb glaçons, d’on sortia el fi i llarg coll d’una ampolla.
- Hola, Pèl-roig! -va dir Dina Barbridge tot aixecant la copa-. On és el pare? Ha ficat els peus a la galleda, una altra vegada?
Redrick s’hi va acostar, les mans amb la cartera creuades a l’esquena i la va mirar de dalt a baix. No se sabia qui, a la Zona, havia cedit a les demandes de Barbridge i li havia donat uns fills fantàstics. Dina semblava estar feta de setí, ben plantada, sense defecte: cent-cinquanta lliures de carn saborosa de vint anys, uns ulls de maragda, il·luminats per dintre, una gran boca humida, unes dents blanques i rectes, cabells com plomes de corb, brillants al sol i deixats anar negligentment sobre l’espatlla; el sol es passejava pel seu damunt, vessant-se des de les espatlles fins al ventre i els malucs, i dibuixant ombres entre els seus pits gairebé nus. Redrick, davant d’ella, la contemplava obertament, mentre que ella el mirava des d’abaix, somrient irònicament. Després va apropar el got cap als seus llavis i va beure uns glops.
- En vols? -va preguntar, llepant-se els llavis. Després d’haver esperat exactament l’estona que calia perquè ell entengués el doble sentit, li va oferir el seu got.
Ell va girar el cap, buscant amb els ulls una gandula; la va descobrir a l’ombra i s’hi va asseure, estirant les cames.
- Barbridge és a l’hospital -va dir-. Li tallaran les cames.
Sempre somrient, ella el mirava amb un ull, l’altre estava amagat sota la massa espessa dels cabells. Només que ara el somriure es va tornar immòbiclass="underline" un rictus de sucre sobre la seva cara morena. Després va sacsejar maquinalment el got com si estigués escoltant el dring dels glaçons, i va preguntar:
- Les dues cames?
- Sí. Potser fins als genolls, potser fins més amunt.
Ella deixà el got i apartà els cabells del rostre. Ja no somreia.
- Llàstima -va proferir-. Aleshores, tu…
Precisament a ella, a Dina Barbridge, li podia explicar amb tots els detalls com havia passat tot. Potser li podia explicar fins i tot com havia tornat cap al cotxe, el puny de ferro a mà, i com Barbridge havia pregat, no per a ell, sino per a ella i Arti, els seus fills, i com li havia promès la Bola d’or. Però no en va explicar res. Ficà la mà a la butxaca interior sense dir un mot, va treure un feix de bitllets i el tirà sobre el matalàs vermell, al costat de les llargues cames nues de Dina. Els bitllets es van escampar en forma de ventall d’arc iris. Dina n’agafà uns quants amb un gest distret i es va posar a examinar-los, com si els veiés per primera vegada, però no s’hi interessava pas gaire.
- Així que això és el darrer sou -va pronunciar.
Redrick es va inclinar sobre la gandula i allargà la mà cap a la petita galleda, en va treure l’ampolla i mirà l’etiqueta. L’aigua lliscava sobre el vidre fosc i Redrick va allunyar l’ampolla perquè les gotes no li caiguessin sobre els pantalons. No li agradava el whisky car, però de moment en prendria un traguet, encara que fos d’aquell. Ja obria la boca per beure directament a galet, quan el van aturar uns sons inintel·ligibles de protesta darrere la seva esquena. Es va girar i va veure Liró amb un gran got ple d’un còctel transparent, en les mans esteses, com travessava la gespa a tota marxa, desplaçant dolorosament les cames tortes. L’esforç feia que la suor li baixés pel rostre negre i carmesí, els ulls injectats de sang li sortien de les òrbites i, en veure que Redrick el mirava, li allargà el got amb un gest desesperat, tornà a bramar o a gemegar, obrint de bat a bat la seva boca sense dents i impotent.
- Sí, sí, espero -li va dir Redrick i tornà a desar l’ampolla entre els glaçons.
Liró, per fi, va arribar carranquejant fins a Redrick, li allargà el got i amb un gest on es percebia una desimboltura tímida, li va fer uns copets a l’esquena, amb la seva mà que semblava una pinça.
- Gràcies, Dixon -va dir Redrick, seriós-. Això és exactament tot el que necessitava. Tu, com sempre, ets perfecte, Dixon.
Mentre que Liró, perplex i encantat, sacsejava el cap i es colpejava convulsivament els malucs amb la mà sana, Redrick va aixecar solemnement el got, en buidà la meitat d’un glop i li va fer un senyal amb el cap. Després va mirar Dina.
- En vols? -li va preguntar, ensenyant-li el got.
Ella no va contestar. Plegava un bitllet per la meitat, i un altre, i un altre.
- No pateixis -va dir-. No morireu. El teu pare té…
Ella el va tallar.
- Així que tu l’has dut a coll -va dir. No ho preguntava, ho afirmava-. Tu, pobre idiota, l’has arrossegat sobre l’esquena, aquell porc, tu, mocós, has deixat perdre una ocasió així…
Ell la mirava, oblidant-se del seu got. Ella es va aixecar, s’apropà a ell, caminant sobre els bitllets escampats, i aturant-se davant d’ell, amb els punys premuts contra els malucs llisos, aillant-lo de la resta del món amb el seu cos sumptuós que feia olor de perfum i de suor dolça.
- D’aquesta manera us fa anar de bòlit, a tots vosaltres, burros… Així us trepitja… No pateixis, amb crosses i tot us trepitjarà i us farà anar de cul, ell us ensenyarà l’amor fraternal i la caritat! -Ara estava quasi cridant-. T’ha promès la Bola d’or, oi? El mapa, els paranys, oi? Estúpid! Pobre imbècil! Et veig a la cara que t’ho ha promès… Ah, sí, ja te’l donarà, el mapa! Senyor, tingues pietat de l’ànima estúpida de Redrick Shuhart, d’aquest pèl-roig imbècil…