Em va mirar i vaig adonar-me que no estava d’humor per fer broma. I tenia raó, de fet, no hi havia motiu per riure… Però quan te’n vas a la Zona, plores o rius. Quant a mi, jo no he plorat mai en ma vida. Vaig mirar Kiril. Aguantava bé, només movia els llavis com si estigués resant.
- Estàs resant? -li vaig preguntar-. Resa -vaig dir-, resa! Com més t’endinses a la Zona, més t’apropes al cel…
- Com? -va preguntar.
- Resa! -vaig cridar-. Els stalkerspugen al cel sense fer cua…
De sobte em va somriure i em va tustar l’esquena com si volgués dir: no tinguis por, amb mi te’n sortiràs i encara que la palmis, no es mor més d’una vegada. No, us ho juro, és un paio divertit.
Vam lliurar els nostres passis a l’últim sergent, aquesta vegada, excepcionalment, era un tinent, el coneixia, el seu pare té un negoci de reixes de cementiris a Rexpol. La “xancla volant” ja estava llesta. Els nois del PPS la van portar i la van col·locar directament davant del control. Tots eren allà: l’ambulància, els bombers, la nostra guàrdia gloriosa, és a dir, els nostres intrèpids salvadors: una colla de ganduls grassonets amb el seu helicòpter. No els puc veure ni en pintura.
Vam pujar a la “xancla”. Kiril es posà al lloc del comandament i em va dir:
- Bé, Red, mana.
Sense pressa em vaig obrir la cremallera de sobre el pit, en vaig treure un flascó, vaig engolir un bon glop, vaig tapar el flascó i el vaig tornar al seu lloc. Sense això, no podria seguir. Ja he anat unes quantes vegades a la Zona, però sense el flascó no ho suportaria. Els altres dos em miraven tot esperant.
- Bé -vaig dir-, a vosaltres no us n’ofereixo perquè és la primera vegada que anem junts i no sé quin efecte us fa l’alcohol. Ara us donaré les ordres. Cal portar a terme de seguida i sense cap mena de vacil·lació tot el que us diré. Suposem que t’ordeno, senyor Tender: fes la vertical i camina. En aquell instant tu, senyor Tender, hauràs d’aixecar el teu cul gros i executar el que et dic. Sinó, és possible que no vegis mai més la teva filla malalta. Queda ben clar? Però no pateixis, jo ja me n’ocuparé que la tornis a veure.
- Sobretot, Red, no t’oblidis de donar ordres -va xiuxiuejar Tender, tot vermell de cara i cobert de suor, fent petar els llavis-. Caminaré sobre les dents si cal, no només sobre les mans. No sóc novell, ja hi he anat dues vegades.
- Tots dos sou novells per a mi -vaig dir-. No pateixis, no m’oblidaré de donar ordres. Saps guiar la “xancla”?
- Sí -va dir Kiril-, La guia bé.
- Perfecte -vaig dir-. En aquest cas, endavant i que Déu ens protegeixi. Baixeu les viseres! A poca velocitat, direcció cap a les fites, alçada tres metres! Parada a la fita vint-i-set.
Kiril va aixecar la “xancla” tres metres i va posar la marxa lenta, mentre jo girava imperceptiblement el cap i bufava suaument per sobre la meva espatlla esquerra. Vaig veure com els guàrdies-salvadors pujaven al seu helicòpter, els bombers es posaven drets respectuosament, el tinent a la porta del control ens saludava, el pocasolta, i com damunt de tot això hi havia una pancarta, ja una mica descolorida: “Benvinguts, senyors Visitants!” Tender estava a punt de fer-li un senyal d’adéu, però li vaig llençar una mirada tal que totes les cerimònies li van fugir del cap. Ja te n’ensenyaré jo, de dir adéu!
Flotàvem.
A la dreta hi havia el nostre Institut, a l’esquerra, el Barri de la Pesta, i nosaltres avançàvem d’una fita a l’altra pel mig del carrer. Déu n’hi do del temps que ningú no ha anat ni a peu ni amb cotxe per aquest carrer! L’asfalt estava rebentat del tot, l’herba creixia pels forats, però aquesta era encara la nostra herba, l’herba humana. En canvi, a la vorera de l’esquerra ja hi creixien punxes negres, i d’acord amb aquestes punxes notàvem amb quina exactitud es delimitava la Zona: la mala herba negra del costat del paviment semblava haver estat segada. No, s’ha de dir que aquests Visitants eren, malgrat tot, uns paios correctes. És que ni el “plomissol cremant” no passa de la Zona a la nostra banda, mai a la vida, encara que es vegi com el vent l’escampa per tot arreu…
Les cases del Barri de la Pesta estan buides, mortes; al mateix temps, quasi tots els vidres de les finestres es mantenen intactes, però bruts i per això semblen cegues. I a la nit, si passes pel costat, es veu clarament que alguna cosa llueix a dintre, com si fos alcohol cremant amb petites flames blavenques. És la “gelatina de bruixa” que puja des dels soterranis. A part d’això, a primera vista és una barriada com qualsevol altra, cases corrents, només que s’haurien d’arreglar, això sí. L’única diferència és que no s’hi veu gent. Per cert, en aquesta casa de maons abans hi havia viscut el nostre professor d’aritmètica, de malnom Coma. Era un gandul i un fracassat, la seva segona dona el va deixar just abans de la Visita i la seva filla tenia una taca a l’ull, perquè no deixava de plorar de tant que li fèiem la guitza. Quan va començar el pànic, ell va córrer amb tots els altres, vestit només amb roba interior, cap al pont: sis quilòmetres sense aturar-se. Després va estar molt de temps malalt de la pesta, li van caure la pell i les ungles. Quasi tots els habitants d’aquest barri van tenir aquesta malaltia, per això es diu de la Pesta. Alguns van morir, però en general van ser els vells, i encara n’hi havia que van quedar vius. Jo no crec que haguessin mort a causa de la pesta. Els va matar més aviat la por. Era realment esgarrifós. Els qui vivien aquí van tenir la pesta. Però els dels altres tres barris es van tornar cecs. Ara els barris es diuen així: el Primer Barri Cec, el Segon Barri Cec, etc. No és que la gent s’hagués quedat completament cega, però quasi; era una mena d’hemeralopia. Per cert, diuen que això no va passar a causa d’una explosió de llum, tot i que també hi va haver explosió, sinó a causa d’un soroll eixordador. Diuen que va tronar amb tanta força que de sobte es van tornar cecs. Els metges els deien: un fenomen semblant és impossible, recordeu-vos ben bé del que va passar. Ells s’obstinaven: que no, un tro estrepitós els va tornar cecs. I que consti que a part d’ells ningú no va sentir aquest tro…
Sí, semblava com si no hagués passat res. Vet aquí un quiosc de vidre, tot nou. Un cotxet de nen al portal, segurament els llençols també són nets. Només les antenes estan tronades, cobertes d’una mena d’algues. Ja fa temps que als nostres observadors, els cau la bava per descobrir el misteri d’aquestes algues, els agradaria veure de ben a prop què són, ja que no existeixen enlloc a part del Barri de la Pesta i encara només a les antenes. I, sobretot, estan molt a prop, tot just sota les finestres. L’any passat se’ls va acudir una idea: van baixar d’un helicòpter una àncora penjada d’un cable d’acer i van agafar una alga. L’helicòpter va prendre alçada i de sobte… Van veure que l’antena deixava anar fum, l’àncora i el cable també. I no és que només fumegessin, sinó que els acompanyava un xiulet de mal auguri, com el d’una serp rabiosa. El pilot es va adonar de seguida del què passava, va desenganxar el cable i va tocar el dos a tota marxa… I el cable hi penjava encara, quasi fins a tocar terra i estava tot cobert d’algues…
D’aquesta manera vam flotar, tranquil·lament, fins al final del carrer, fins a la corba. Kiril em va mirar: girem? Li vaig fer un senyal amb la mà: avancem a la velocitat més lenta! La nostra “xancla” ja queia sobre les punxes… Ja està, ens trobàvem a la Zona! I de seguida se’m va posar la pell de gallina. Se m’hi posa sempre i fins ara no sé si és la manera de rebre’m de la Zona o si tinc de punta els meus nervis d' stalker.Cada vegada penso: quan torni preguntaré als altres si senten la mateixa cosa, i cada vegada me n’oblido.
Bé, estàvem volant així, suaument, sobre els horts antics, el motor sota els peus brunzeix tranquil·lament: a ell, no li passarà res. I llavors el meu valent Tender no ho va aguantar. No vam tenir ni temps d’arribar a la primera fita que es va posar a xerrar. Ho feia de la mateixa manera com sol passar amb els novells: les dents li petaven, el cor li feia figa, s’oblidava de tot, estava avergonyit, però no es podia aguantar. Jo diria que és com una mena de malaltia que no depèn de la persona, és com un constipat; no hi ha res a fer. I quines coses expliquen en moments així! Es poden extasiar davant el paisatge, però normalment parlen pels descosits, com Tender: xerrava sobre el seu nou vestit i no podia aturar-se. Quant li va costar, cal veure la qualitat de la llana, i com el seu sastre li va canviar els botons…