- Calla -li vaig dir.
Em va mirar amb tristesa, va fer petar la llengua i, tornem-hi: Que quanta seda calia per al folre. Mentrestant s’acabaven els horts i començava un terreny pla, d’argila, on abans hi havia l’abocador de les escombraries de la ciutat. De sobte vaig notar que feia vent. Instants abans no hi havia gens ni mica d’aire i de cop i volta va començar a bufar; la pols feia remolins i em semblava sentir alguna cosa.
- Si no calles et fotré una hòstia -li vaig dir a Tender.
No es podia aturar de cap de les maneres. Es va llançar a parlar del crin. En aquest cas vostè perdoni, però…
- Atura’t! -vaig dir a Kiril.
Va frenar en sec. Està molt bé, té bones reaccions, aquest nano. Vaig agafar Tender per l’esquena, el vaig girar cap a mi i li vaig clavar un bon cop amb el palmell sobre la visera. El pobre es va pegar una trompada de nas contra el vidre i va tancar els ulls sense dir res. Tan aviat com va callar, vaig sentir: trrr-trrr-trrr… Kiril em mirava amb les dents serrades i els llavis torçats. Li vaig fer un senyaclass="underline" espera, espera, per Déu, no et moguis. Però ell també sentia el murmuri i, com tots els novells, no tenia més que una idea: actuar, fer alguna cosa.
- Marxa enrere? -va xiuxiuejar.
Vaig sacsejar el cap amb desesperació i vaig fer un gest d’amenaça davant el seu casc per fer-lo callar. I llavors, de cop i volta, una altra cosa va atraure la meva atenció: sobre una pila de deixalles velles, de trossos de vidre i de draps, s’arrossegava una mena de tremolor, d’estremiment, una cosa així com l’aire calent de migdia sota un sostre de ferro. Va passar per un turó, i se’ns apropava cada cop més fins que va arribar al costat de la nostra fita, es va aturar sobre el camí i es va quedar immòbil mig segon -o només m’ho va semblar?- i es va arrossegar pel camp darrere dels matolls i de les tanques podrides cap al cementiri de cotxes vells.
Que el diable se’ls emportí, els qui van planejar el trajecte del nostre camí: anava ben bé pel clot! Però jo, de fet, tampoc no m’hi fixo gaire més que ells; on posava els meus ulls d’imbècil quan m’extasiava davant el seu mapa?
- Ves a la velocitat més lenta, endavant -vaig dir a Kiril.
- Què ha estat?
- Ves a saber!… Això hi era però ja no hi és, per sort. Et demano que callis. De moment tu no ets una persona, entesos? Ara ets una màquina, la meva palanca…
Aquí em vaig tornar a controlar, perquè semblava que jo també hagués agafat el constipat verbal.
- Prou -vaig dir-. Ni una paraula més.
Semblava que el vent s’havia aturat, al voltant no se sentia res d’estrany, només el motor que brunzia tranquil·lament, com adormit. Feia sol, calda… sobre el garatge hi havia calitja… tot semblava normal, les fites desfilaven les unes rere les altres. Tender callava, Kiril també, ja n’aprenien, els meus novells. No us amoïneu, nois, a la Zona també es pot respirar, si se’n sap… I ja hem arribat a la fita vint-i-set: una perxa de ferro amb un disc vermell a dalt, “número 27”. Kiril em va mirar, jo vaig fer un senyal amb el cap i la nostra “xancla” es va aturar. S’havien acabat les bromes, tocava passar a les coses serioses. En aquell moment, el més important per a nosaltres era una calma absoluta. No teníem pressa, no feia vent i la visibilitat era bona. Vet aquí la canalera on Mol·lusc l’havia palmada; s’hi veien algunes coses de colors, potser la seva roba. Era un paio podrit de debò, que la seva ànima descansi en pau: garrepa, ximple, brut. Només tios com aquell es fiquen a la colla de Voltor. Voltor Barbridge els veu a deu quilòmetres de distància i se’ls fa seus… Fixeu-vos, la Zona no pregunta si ets un home de bé o no. Resulta que tenim alguna cosa per agrair-te, Mol·lusc: és cert que eres beneit, és cert que ningú recorda el teu veritable nom, però tot i així has ensenyat a la gent intel·ligent el lloc on no ha de ficar el peu… Bé. Naturalment, el millor per a nosaltres en aquell instant era arribar fins a l’asfalt. L’asfalt és llis, s’hi veu tot. A més a més, hi ha una fissura que conec. L’únic que no m’agrada és aquella mena de turons. Si hem d’anar directament cap a l’asfalt, caldrà passar entre ells. Estan allà com si es volguessin riure de tu, t’esperen. No, amics, entre vosaltres no passaré. El segon manament d’un stalkerés que a dreta i a esquerra, tot ha d’estar net a cent passes. Potser podríem passar pel turó de l’esquena… Però és que no sé què hi ha al darrere. En el mapa sembla com si no hi hagués res, però qui pot fiar-se’n, dels mapes?
- Escolta, Red -xiuxiuejà Kiril-, Saltem, d’acord? Pujarem uns vint metres, després baixarem i ens trobarem directament davant del garatge. Què me’n dius?
- Calla, ase -li vaig dir-. No m’amoi'nis, calla.
Volia pujar! I si et foten una tonyina, allà a vint metres d’alçada? No trobarem ni els teus ossos. I si aquí apareix una “calva de mosquit” llavors no es tractarà d’ossos, sinó que no deixaràs ni una taca mullada. No tenia paciència: au, saltem!… En fi, de moment veig clar com anar fins al turó, i després ens aturarem i mirarem. Vaig ficar la mà a la butxaca i vaig treure’n un grapat de femelles de cargol. Les vaig ensenyar a Kiril dient:
- Recordes el conte de Hansel i Gretel? Te’l van ensenyar a l’escola? Doncs, ara tot serà a l’inrevés. Mira! -I vaig tirar la primera femella. No gaire lluny, com calia. Una desena de metres. La femella va passar tranquil·lament-. Has vist?
- I què? -va dir.
- Res de “i què!” Et pregunto, ho has vist?
- Sí.
- Doncs ara, avança amb la “xancla” cap a la femella i atura’t a deu passes d’ella. Entesos?
- Entesos. Busques els graviconcentrats?
- Busco el que necessito. Espera, en tiraré una altra. Mira on cau i no li treguis els ulls de sobre.
Vaig llançar una altra femella. Naturalment, va passar també amb tota normalitat i va caure al costat de la primera.
- Endavant -vaig ordenar.
Va fer avançar la xancla. La cosa havia canviat. A Kiril ara se’l veia més calmat: ho havia entès. És que ells, els quatre ulls, són així. Per a ells només compta una cosa: trobar un nom. Fins que no l’hagin inventat, fa llàstima de mirar-los i tot. Però tan aviat com han inventat això del “graviconcentrat”, llavors es veu que ho han entès tot i que la vida és de conya.
Vam seguir la primera femella, la segona, la tercera. Tender sospirava, s’arrepenjava ara en un peu ara en l’altre i no deixava de badallar amb neguit, acompanyant els badalls amb una mena de gemecs de gos. Patia, el pobre. Tant se val, en el fons, això li anirà bé. S’aprimarà cinc quilos, això és millor que qualsevol règim… Vaig tirar la quarta femella. Aquesta no va passar ben bé del tot. No sabria explicar de què es tractava, però vaig sentir que hi havia alguna cosa estranya i vaig agafar la mà de Kiril.
- Atura’t -li vaig dir- no et moguis…
I vaig agafar la cinquena femella i la vaig llençar més alt i més lluny. Allà hi havia una “calva de mosquit!” La femella va anar cap a dalt normalment, va començar a caure també normalment, però a mig camí va ser com si algú l’hagués estibat de costat amb una força tal que es va enfonsar en l’argila i va desaparèixer del tot.
- Ho has vist? -vaig preguntar murmurant.
- Ho havia vist només en el cine -va contestar, tan inclinat cap endavant que de poc que no cau de la “xancla”-. Tira una altra femella, d’acord?
Què voleu que fes, riure o plorar? Encara una femella! Es que s’imagina que amb una altra femella ens en sortiríem? La seva ciència, què voleu que us digui… Bé, vaig tirar encara vuit femelles per tal de delimitar la “calva”. Per dir la veritat, amb set n’hi hauria hagut prou, però en vaig tirar una especialment per a ell, just enmig, perquè pogués admirar el seu “graviconcentrat”. La femella es va enfonsar en l’argila com si fos un pes de cent quilos. Plaf!, i res més, només un forat al terra. Kiril va gemegar de goig.